lunes, 24 de marzo de 2014

" El secret de la nostra classe" per Noelia Zambrano

M´havia alçat per anar al col.legi amb les meues amigues Carla i Ana. En arribar teniem un examen de valencià. Jo havia estudiat molt així que em va eixir molt bé (de fet vaig traure un nou)..

A l´hora del pati ens vam sentar com sempre feiem en un banc per aparlar de les nostres coses. Després vam tindre informàtica i tenim que fer un treball de mil paraules en valencià. Tots haviem fet el treball així que Paul, el professor d´informàtica ens va aprovar a tots. Quan li ho vaig dir a ma mare es va alegrar molt.

Més tard, a la classe de Coneixement del Medi Alex, Carlos, Adrián, Carla, Ana i jo en vegada d´estar corregint els exercicis ens vam posar a tirar paperets i trossets de goma per tota la classe. Nuria, la mestra, ens va pillar i ens va castigar a netejar tot el que haviem embrutat.

Després d´una bona estona estaven cansats però encara ens faltava netejar la psissara. Quan em vaig posar a fer-ho, de sobte la pissarra va caure a terra i oh sorpresa! Hi havia una mena de buit a la paret.
-Què és aixó?-va exclamar Ana
Crec que és un portal- vaig contestar jo
-Anem a creuar-lo- va dir Adrián
-Com?-li vaig dir
-Jo vaig a entrar al buit perquè tinc molta curiositat de saber on portarà-digué Adrián
-Val però per si de cas aneu vosaltres i jo em quedaré vigilant per si ve algú-vaig dir jo
-Està bé- contestà Ana

Va passar una hora i no tornaven; jo estava preocupada i vaig pensar que si tardaven una altra hora buscaria ajuda però en mitja hora més van tornar.
-Per què heu tardat tant?-els vaig preguntar
-Perquè ens hem entretingut-digué Alex
-Demà a la mateixa hora podiem tornar i podries entrar tu també- em digué Carlos.
-Està bé, demà tornarem a entrar

Al dia següent i a la mateixa hora vam creuar tots els portal però aquesta vegada el portal es van tancar i no podiem eixir. Al cap d´una hora vam notar que començava a faltar-nos l´oxígen. Estavem asustats i no sé que haguera passat de no ser per Sebastián.
Sebastian era un company de classe que per sort per a nosaltres s´havia oblidat una cosa a classe i va tornar a buscar-la. Al vore la pissarra en terra i una especie de porta tancada en el lloc on es penjava la pisarra es va acostar i va tocar a la porta tres vegades . De sobte la porta es va obrir i nosaltres vam eixir mig ofegats per a respirar.
Li vam agrair a Sebastián que ens haguere salvat la vida i ell va dir que mai deviem tornar a entrar i que no ho contarem a ningú, que seria el secret de la nostra classe.




"Els skaters del futur" per Rubén Castillo

Un matí com qualsevol altre Rubén estava practicant amb el skate i va vindre un xiquet que es deia Jack i li va dir
  • M´ensenyes? Es que jo també vull fer el que fas tu
Rubén li va respondre que sí amb una condició: que quan aprenguera tenia que participar en concursos amb ell. Jacj li va contestar que sí.

Així va ser com , passat un temps van participar en varios campionats:

El primer va ser a Itàlia i van quedar Rubén el primer i Jack el segon. Allí van conéixer a Andrea, Llaida, Fran, Guillem i Edu.
El següent va ser a França on van quedar Jack el primer i Rubén el segon. Va ser en França on van conéixer a Lluis, Ariadna, Dani i Julia.

El tercer campionat vas ser a Brasil i Rubén va quedar el primer i Jack el segon.

El darrer campionat era el decissiu. Els dos amics estaven nerviosos; més Rubén perquè si fallava perdria ja que sols portava un punt d´avantatge respecte a Jack. Rubén ho va fer super bé i Jack millor però el jurat va considerar a Rubén guanyador. A Rubén li van donar una copa gegant i a Jack una minicopa.

"L´armari" per Lara Padial

Hi havia una vegada un xiquet anomemnat Pep que vivia amb el seu pare Joan i la seua mare Maria.
Ells vivien en una casa xicoteta però com que al pare li va tocar un dia la loteria es van comprar una casa molt, molt gran.
Quan van anar-hi a viure Pep es va triar una habitació grandíssima.

Al cap d´un mes, com tots els matins la mare va cridar:
-Vinga, Pep, hi ha que anar a l´escola!
-Ja baixe, mama. Un segon que agafe la motxilla de l´armari.

Pep va obri l´armari i...se´l va tragar. La mare tota enfadada per la tardança de Pep va pujar a l´habitació i al veure que havia desapergut el seu fill va cridar a la policia. En quant el policia va escoltar les explicacions de Maria va dir:
 
-Segurament se´l ha tragat l´armari. La història d´esta casa és que una dona que hi vivia va posar una poció màgica però alguna cosa no va anar bé perquè al mes l´armari se la va tragar. I no ha tornat.
-Però...tindran que fer alguna cosa!! El meu fill està dins d´un armari!!!
-Ho sent molt; no es pot fer res- va respondre el policia en anar-se´n

Al moment va arribar el pare i la mare li va explicar tot el que sabia. La mare li va dir que tenia un plan per a salvara Pep.

Van preparar les coses i el van posar en pràctica.
Maria es va nugar una corda a la cintura i l´extrem el va nugar el pare a un arbre. Aleshores la mare va obri l´armari que ràpidament se la va tragar. De seguida va veure al seu fill i a molta més gent. Li va donar una abraçada molt gran a Pep i per un Walkie talki que tenia li va dir al pare que obrira l´armari i que estitara. Així ho va fer i van eixir tots. Quina alegria tenien tots!
Pep estava molt orgullós dels seus pares per ser tant valents.
Van tirar l´armari i tota la gent va tornar amb les seues families excepte una xiqueta de vuit anys, Mónica, que no tenia pares i que van adoptar Joan i Maria. Pepe estava més que content de tindre una germaneta.

"REKIKI i la seua sort" per Daniel Gadea

Hi havia una vegada, fa molt de temps, en Nigèria un xiquet pobre que es deia Derek Rekik Petil.lan. Va perdre la seua familia per una bomba durant la guerra al seu pais. Des d´aleshores cada dia dormia en llocs diferents: en bancs, en arbres, en terra... Era tan pobre que quan podia comprar gel el comprava familiar per a que li durara més temps; si anava al perruquer alguna vegada anava a un moro que li´l tallava molt molt barat. Passava el temps i un dia es va preguntar a si mateix:
-I ara que pense, jo que vull ser de major?

S´ho va estar preguntant fins que un dia passant per una tenda va veure un programa espanyol de televisió: "Els Manolos. Esports quatre" i va dir:
-Jo vull ser aixó: periodista esportiu!
Però Rekiki no tenia diners per pagar el passatge d´avió per anar a Espanya i estudiar periodisme.

Va passar el temps i un bon dia per casualitat va trobar un bolet de loteria tirat en terra; el va replegar i va mirar la combinació: 874697. Eixa mateixa nit va veure el sorteig en la televisió d´una tenda i...
-Siiiiiiii! He guanyat! Tinc en la meua butxaca dos-cents mil euros!!!

Molt prompte va viatjar a Espanya i es va plantar davant l´Escola de periodisme
-Vinga, a estudiar!

Va estudiar moltíssim; es va esforçar amb sang, suor i llàgrimes durant cinc anys
-Ja està! Estic en el plató de televisió i amb els Manolos! Estic supernerviós!

Finalment ell va ser un dels millors periodistes esportius d´Europa i va entrevistar a molta gent famosa futbolísticament parlant: Messi, Neymar,Cristiano Ronaldo, Da Costa...

I així és com Derek Rekik Petil.lan va fer realitat el seu somni.



"BINGOTTI, una gran companyia" per David Guillamón


Hi havia una vegada un xiquet de onze anys que es deia Joan. Vivia en Madrid a l´any 2121. Tenia un germà, Jordi, de set anys i una germana, Maria. Son pare, Raúl, havia nascut a Sevilla i sa mare en Soneja, un poblet de Castelló. Molts caps de setmana anaven a visitar a la familia d´un lloc o de l´altre.

Joan tenia un amic, Miguel, que donava diners a un mestre per aprovar-li els examens i és que en eixe temps eren molt difícils. Joan no ho feia però igual les seues notes estaven bé per a aquells temp, traia cincs i sisos.

Van passar els anys i estava a punt de graduar-se però va suspendre un examen i no va poder fer-ho fins que va fer una recuperació on va traure un 10 gràcies a un móbil vell que tenia per casa, el Iphone5c.

Al final va acabar l´universitat i va dir que volia ser inventor de cotxes veloços, tipus els Porsche o Ferrari dels 2013.
Amb el temps ho va lograr i la seua linea de cotxes, Bingotti, va passar a ser la millor marca de cotxes del món. Mentre, el seu germà Jordi s´havia convertit en el millor jugador de la lliga de futbol anglesa i la seua germana dirigia Calvin Klein.

Als 27 anys Joan es va casar amb una xica que es deia Paula. Va tindre tres fills: Jordi, Joana i Pep. Continuava vivint en Madrid. Joan va rebre alguns premis com el més guapo del món.

Un dia va rebre una mala notícia: Jordi havia mort en un cotxe per l´explosió d´una fàbrica de gas. El seu enemic li va furtar un motor per a posar-lo a una nova generació de Porsche. Aleshores ell va trencar la seua fàbrica i després va descobrir que ell havia matat el seu fill. Finalment van acabar en la presó i Joan enyorava a Jordi però li quedaven Joana i Pep.




"Bosc Màgic" per Theo Apetri

Un dia dos germans, Luis i Laura , es van perdre en un bosc. Estaven asustats perquè estava fosc i volien tornar a casa. Després de caminar una estona es van trobar amb una papallona i un conill que també estaven perduts.
-Hola! Em dic Tom-va dir el conill- i ella és la papallona Nell

Els xiquets estaven confosos perquè el conill parlava però van seguir la conversa i van marxar junts fins aplegar a un altre bosc molt bonic amb flors, esquirols, pardals, cervols i un sol molt brillant.
Luis , Laura, Nell i Tom van jugar junts i es van divertir. Més tard van venir els amics de Tom i Nell que els van preguntar:
-Eh, qui són ells?
-Són uns nous amics-va dir Tom.
-Oh, que bé!- va dir la cérvola Clara- podem jugar junts
-No podem perquè estem cansats-va dir Tom

Quan es va fer de nit Tom va anar a sa casa i la seua mare li va dir
-On has estat?
-Estava en el bosc perdut i uns xiquets m´han ajudat.
Aleshores van entrar Luis i Laura i Tom va preguntar a sa mare:
-Puc anar a la casa de Luis i Laura a viure amb ells?
-Si, pots anar però tens que ajudar-los a tornar a casa.
-Val-digué Tom

A l´endemà els amics de Tom van fer una festa d´acomiadament. Nell, la papallona els va regalar a Luis i Tom un gran album de fotos i Clara li va regalar a Laura unes flors màgiques.
Quan va acabar la festa Luis, Laura i Tom van anar a la casa dels germans on els pares estaven molt preocupats. En veure´ls es van alegrar moltíssim i Tom va viure en casa de Luis i Laura molt feliç



"Un somni complicat" per Alba Chiva

Hi havia una vegada dues bessones, Sheila i Laura que volien anar a fer proves per a ser cantants.

Un dia, per Nadal, es van trobar dos cadells de gos; un era un San Bernardo i l´altre un pastor alemany.

-Com es diuen?-va preguntar la mare
-El san Bernardo és meu i es diu Beethoven- va dir Laura
-I el pastor alemany és meu i es diu Rambo!-exclamà Sheila

Al dia següent...
-mare, volem anar a comprar collars per als cadells
-esta bé, prepareu-vos i anem-contestà la mare

-Que bonics estan!-digué Sheila una vegada posats els collars

Va passar el temps i en tindre 18 anys seguien volen fer proves per ser cantants però no volien deixar sa casa. Tot i aixó...
-Sheila, m´han dit que hi ha un lloc que es diu Start Music que fan proves i si les passes pots ser cantant.
-Bé!! ho direm als pares.

Al dia següent les dues germanes van anar a casa el veí que tenia una col.lecció de mapes . El problema era que Arthur, el veí, per a venjar-se els va donar un mapa que portava al mig del camp.

Quan van arribar...
-Açó no és Start Músic!!!- va cridar Laura
-Però aixó és...un bou!!!! ahhhh! -Sehila va cridar espantada.
-Corre Beethoven, ahhh-seguia cridant Laura
-Corre Rambo!!!- va dir Sheila

Quan estaven acorralats Beethoven i Rambo es van enfrontar al bou i el van espantar. Es van posar a caminar i caminar fins que es va fer de nit i, esgotats tots, cadells i joves,es van quedar dormits.
Beethoven va ser el que es va despertar primer en sentir un soroll i va despertar a Laura.
-Que has escoltat, Beethoven?
-Guau, Guau, Guau...-va lladrar el gos
-Com??? No ho diras de veritat???
Aleshores va mirar cap on lladrava el gos i...
-Ohhhh!!! És veritat estem al costat d´Estart Music!!
Va despertar a Sheila i es van presentar als estudis. Finalment van ser acceptades i amb el temps van ser cantants d´èxit.


sábado, 22 de marzo de 2014

De la festa, la vespra. Magdalena 2014

Divendres 20 de març, vesprada.
Esperant el començament de la festa
El cap d´estudis amb el "President" i la "Madrina"
Pau, el President, posa la banda a la Madrina, Maria
Pau llegint el Pregó

Traca amb globus
El porrat

BONES FESTES A TOTS!

miércoles, 19 de marzo de 2014

"Els dos amics" per Nacho Ibáñez

Hi havia una vegada dos bons amics. Sempre jugaven a futbol i mai s´enfadaven. Els seus pares també eren molt bons amics per aixó es coneixien des de molt xicotets.
Les dues families sortien junts a passejar, a sopar, de vacances... sempre estaven junts.Fins i tot un dia van somniar el mateix.
Van somniar que anaven pel camp i veien una casa molt gran i vella. Com que la porta estava oberta van asomar el cap i van veure una taula plena de menjar. Hi havia de tot: gambes, clòtxines, pollastre, creïlles...i també molts postres.

-Hola!- van cridar per si hi havia algú

No va haver resposta i sols van veure algun gat i alguns gossets molt xicotets. Els xiquest es van acostar a la taula i van menjar de tot. Després van veure unes escales que baixaven i en asomar-se van veure un muntó de joguets en un soterrani. Van jugar molt de temps: al parxis, a les cartes i amb uns cotxes que hi havia.
Després com que ja estaven molt cansats es van tumbar damunt d´uns sofas que hi havia. Es van adormir.
Quan es van despertar estaven cadascú a casa seua i ràpidament es van buscar per a comptar-se el somni.

"Un dia d´estiu" per Yao Collado

Era un dia d´estiu en la marjaleria de Castelló.Quatre amics estaven aborrits sense saber què fer. De moment un d´ells va tindre una idea i va proposar als altres fer-se uns vaixells per a fer una cursa en la séquia. Tots els amics van acceptar la idea i es van posar mans a l´obra. Van passar tota la vesprada fent les seues embarcacions.

Al matí següent els quatre amics havien quedat en el pont, al costat de la figuera, a uns cent metres de distància.

El primer en posar el vaixell a l´aigua va ser Pep. La seua embarcació estava feta amb quatre suros grans de l´embalatge d´un televisor i unes fustes nugades.
El segon va ser Vicent que portava una cabàs gran de plàstic al que havia afegit una àncora.

Després va aparèixer Joan amb una càmera de roda de camió amb gomes nugades per sota.
Finalment va ser Artur qui va posar el seu vaixell dins la séquia. Consistia en una vella nevera a la que li havia tret el motor i la porta.

A Vicent li va entrar un poc d´aigua quan va posar un peu dins del cabàs. En un segon s´havia banyat el cul i veia com la seua embarcació s´afonava.
El vaixell de Pep, en quan va donar dos cops de rem, van començar a desmuntar-se les fustes i els suros.En dos minuts no quedava vaixell i Pep ja estava tocant amb els peus el fang de la séquia.

El tercer en veure com s´afonava el seu vaixell va ser Artur que va durar quatre cops de rem. Pels forats de les canonades del motor del frigorífic que no habia tapat bé va començar a entrar l´aigua a doll.

L´últim en sentir l´aigua va ser Joan que, encara que la seua embarcació surava molt bé, no va construir un bon fons perquè les gomes no estaven ben nugades i els peus tocaven terra, millor dit el fang de la séquia on va perdre fins i tot una sabata.

En resum en cinc minuts tots els amics havien probat l´aigua; cap d´ells havia recorregut més de cinc metres però encara que van ser uns dolents enginyers nàutics ho van passar molt bé inventant i fabricant les seues embarcacions i no diguem quan les van posar a la séquia. Van rirure tant que va ser un dels millors moments d´aquell estiu.


"Les princesses i la corona platejada" per Erika de Líbano


Fa molt de temps en un pais molt llunyà hi havia dues princeses: Flora, la major, de 17 anys i Dorada, la més petita, de 14. Les dues anaven a l´Acadèmia Reial on estudiaven modals, balls, com devien comportar-se a la Cort i moltes coses més però quan tenien temps lliure es convertien en espies en secret. Ho feien així perquè tots dien que les princeses no poden caçar, ni lluitar, ni...un munt de coses; tot aixó que a elles es pareixia tant divertit sols ho podien fer els prínceps.

Va arribar l´aniversari de Dorada. Cumpliria 15 anys i aquest aniversari era especial perquè en cumplir-los canviaven la corona de bronze per la de plata. 
 Era la nit de la festa i Dorada, en el seu dormitori, mirava els vestits, les sabates de tacó, els bolsets. Flora, mentre, controlava per l´ordinador que cap estiguera en problemes eixa nit tan especial.
Dorada va decidir ficar-se un vestit rosa amb purpurina, unes sabtes de cristall i un bolset en forma d´estela de color daurat a joc amb les metxes del seu cabell.
Van baixar als salons reials on es celebrava la festa que acollia uns mil invitats. Tot anava bé fins que una de les invitades, envejosa de Dorada, en quan va veure que el rei preparava la corona per posar-la a la seua filla va pegar un bot, la va agfar de les mans del rei i va eixir corrent com un llamp. Ja fora va muntar en un cavall i es va perdre en la nit.
Tots van quedar al.lucinats excepte les dues princeses que sense perdre temps van córrer al seu dormitori i van estrenyer el botó secret que obria el seu cau. Una vegada dins es van canviar de roba posant-se una negra roba cómoda i ajustada, van agafar una bossa cadascuna i per un passadís secret van accedir als estables on van muntar en dos cavalls negres com la nit. 
 Seguint el rastre de les petjades del cavall de la lladrona van arribar a un bosc que prompte van conéixer que estava ple de trampes. Una vegada lligats els seus cavalls a un arbre van sortejar totes les trampes utilitzant no sols la força física sinò la intel.ligència. Així va ser com van arribar a un castell que apareixia tot tancat excepte una xicoteta i elevada finestra. Flora, molt hàbil, va llançar i enganxar-hi una corda nugada a un ganxo i totes dues van escalar. En entrar per la finestra tot estava fosc, sols van veure una estranya llum i en anar cap a ella van veure que era la corona.

-Dorada, no et mogues! Hi ha més trampes!-exclamà Flora
-Tens raó, germana. Com ho fem per agafar la corona i tornar a la festa?

Mentre les dues princeses pensaven, en el palau reial els reis i els cortesans s´havien adonat de la seua absència i les havien buscat per dins del palaus sense trobar-les

-Guardies, mireu fora del palau!- va ordenar el rei
-Ohh! Espere que estiguen bé!- va dir la reina mig plorant
-Segur que estaran bé, no et preocupes-la tranquil.litzà el rei

 Al castell de la lladrona Flora va tindre una idea que li va agradar a Dorada. De les bosses que portaven van traure uns robots miniatura que dirigien a distància i els van fer agafar la corona.
Ja baixaven les dues princeses per la corda quan van vore escapar la lladrona amb una corona a la mà, era la verdadera, la que elles havien recuperat era un frau!

Afortunadament la lladrona no recordava totes les trampes que ella mateixa havia col.locat i va caure en una. Aleshores les princeses, parant molt de compte de no caure elles en cap, li van agafar la corona verdadera, van tirar la falsa, van nugar a la lladrona de mans i peus i la van portar a la presó.
Ja contentes van tornar al palau, van pujar al seu dormitori pel passadís secret, es van canviar i van baixar a la festa.
Els seus pares els van preguntar on s´havien ficat. Elles van respondre que havien anat a l´armari gegant de Flora on estava ben guardada la verdadera corona i que la lladrona sols s´havia emportat la corona falsa. D´eixa manera elles van seguir protegint el seu secret i els reis quedaren tranquils


LASSIE per Bianca Purice

El que vaig a contar ara va passar fa molts anys.

Quan els meus pares es van casar van anar a viure a la casa dels pares del meu pare. Un any després van tindre un fill, Cosmin (el meu germà).
Els meus iaios tenien una gosseta que es deia Flory que era el mateix nom que el de ma mare però és que ells la tenien abans que es conegueren els meus pares. A ma mare no li va importar tindre el mateix nom que la gosseta, al contrari la va estimar molt. En veritat la meua familia estimava molt a tots els animals.

Passats uns mesos del naixement de Cosmin la gosseta va tindre cinc cadells dels que van morir tres. A la gosseta que va sobreviure la van anomenar Lassie i al gosset Rex. Quan van cumplir dos mesos ma mare va donar Rex a un amic.

Un dia mon que mon pare estava en la porta i Lassie estava tumbada prop d´ell va passar el nostre veí amb el cotxe i li va xafar la poteta de darrere. Tot i que es va curar la ferida amb el temps i ella va créixer la poteta sempre se li va quedar més xicoteta.

Lassie era molt intel.ligent, la cridaves i sempre venia alegre i si la renyies perquè havia fet alguna cosa malament aleshores se n´anava amb la cua entre les potes i el cap baix.

Quan el meu iaio va morir la meua mare, el meu germà, el meu pare i la meua iaia van anar a l´esglesia i Lassie els va perseguir fins allí. En adonar-se, ma mare li va dir que tornara a casa encara que li preocupava que no sapiguera i la perguera. La meua iaia la va calmar dient que segur que sabria.
Lassie se´n va anar però no a la casa sinò que va anar a la làpida del meu iaio i es va sentar. Aleshores quan van arribar els familiars per a enterrar al meu iaio es van quedar ben sorpresos de trobar a Lassie tumbada vora la làpida.

Van passar uns quants anys i ma mare em va tindre a mi, Bianca.
A l´any 2005 els meus pares ens van donar un beset i ens van deixar amb la meua iaia; marxaven a Espanya. Després de despedir-se, quan ja el cotxe s´allunyava Lassie els va perseguir i es va parar a mitat del camí obligant-los a parar el cotxe. Ma mare va baixar i va fer com si li tirara pedres pero Lassie no es va moure, sols mirava fixament a ma mare. Al cap d´una estona Lassie amb el cap baix es va apartar i ells van marxar.

Quan els meus pares van arribar a Espanya ma mare va somniar que Lassie havia mort així que, en despertar-se, va telefonar a la meua iaia. Després de preguntar-se una a la altra com estaven ma mare li va preguntar per Lassie aleshores la meua iaia li va dir que un cotxe l´havia atropellat. La meua mare començà a plorar molt trista, ho va passar malament però imagineu-vos com va ser per a mi, que aleshores anava a la guarderia, veure morta a Lassie amb qui tant havia jugat i a qui tant estimava. 


PLANETA 100, VERITAT O MENTIDA? per Izan Martínez

Hi havia una vegada un xiquet, Jordi, que va tindre una aventura molt emocionant i ara vos la contaré.

Tot va començar com un dia qualsevol. Jordi anava a l´escola amb els seus millors amics: Rafa,Julia i Antoni. Rafa era el més intel.ligent, sempre treia bones notes a classe; Julia era molt bona en els esports sobretot en natació i Antoni era un gran lluitador però no pegava a ningú sols als sacs d´arena que tenia a casa. Jordi no tenia res d´especial tan sols un grans amics.

Com que era divendres no es jugava a pilota al pati així que ells van jugar a imaginar que estaven en un planeta estrany on tenien moltes aventures. L´esbarjo va acabar i van pujar a classe on la mestra va donar notes de la darrera prova que havien fet: Rafa un 10, Julia un 7, Antoni un 6 i Jordi un 6´5 .
Després van anar al gimnàs, a Educació Física, i van fer una carrera que va guanyar Julia i un combat de sumo que va guanyar Antoni. En acabar les classes van jugar al parc i més tard , en arribar a casa, Jordi va fer els deures de cap de setmana, va sopar truita de creïlles i se'n va anar al llit.

En despertar va mirar per la finestra i, sorprés, va veure una nau espacial en el seu jardí. També va veure que sols hi havia quatre cases en el carrer: la seua i les dels seus amics. Ells també tenien una nau en els respectius jardins.
Jordi va eixir, va cridar als seus amics i quan es van reposar de la sorpresa van agafar les naus i van volar per l´espai.

Van trobar molts planetes i cadascun tenia un número diferent. Tots eren molt bonics excepte el número 100 , un planeta menut que apareixia tot destruït. Intrigats, van aterrar i es van adonar que estava invadit per uns alienígenes agressius perquè en quant els van veure els van agafar i els van tancar en presons de màxima seguretat. Van separar als amics: a Jordi i Julia els van tancar en una i a Rafa i Antoni en una altra.
Tancats en una cel.la Antoni donava punyades sense éxit a les barres i Rafa pensava en una manera d´escapar.
Jordi i Julia van veure en la seua a un home cavant un forat per a escapar. Tenia pinta d´humà però els va dir que ell sí que era d´eixe planeta, que els habitants del planeta 100 es pareixien als humans i que els invasors eren del Planeta Roig. Jordi i Julia van ajudar a l´home i prompte van eixir els tres i els altres presoners. En eixir van decidir recórrer les altres presons per lliberar als altres i així ho van fer.
 Quan tots estaven lliures van sentir la veu d´un alienígena ressonant per l´aire que deia que havia acabat la Fase 1 i que la segona fase consistia en nadar contra la corrent del riu que travessava el planeta fins arribar al seu naixement. Molts del planeta 100 ho van intentar però no ho van aconseguir. Aleshores Julia es va llançar a l´aigua i va nadar com sols ella sabia fer-ho;en arribar va estrényer un botó que hi havia en una capsa metàl.lica ben estranya. Aleshores va eixir, qui sap com, un pont pel que tots van poder passar.
 -La Fase 2 ha acabat -van escoltar – La Fase 3 serà resoldre totes aquestes equacions.
I van caure sobre tot el grup unes fulles plenes de difícils equacions. Rafa, ràpidament, es va posar a resoldre-les i axí va ser com van passar la Fase 3.

La fase 4 va consistir en lluitar contra un robot de molt fort aspecte.El robot sí que era molt fort però Antoni ho va ser més i li va guanyar. 
  La darrera fase era lluitar contra el terrible rei alienígena. La gent va començar a tirar-li pedres però el rei les esquivava amb molta facilitat. Jordi va veure que hi havia prop una gran roca així que, molt valent ell, va fer un bot i va agafar al rei mentre cridava a la gent per a que li tiraren eixa roca. La gent no volia perquè aplastarien també a Jordi.

-És l´única solució, tireu-la o morirem tots!-cridava Jordi

Ho van fer i quan a Jordi li anava a aplastar la roca va aparéixer al seu llit "Tot ha sigut un somni-va pensar"
Es va alçar i al ratet els seus amics el van cridar per a que baixara a jugar al parc. Jordi els va explicar el que havia somniat i els amics li van dir que havien somniat el mateix. No trobaven explicació per a que tots quatre hagueren somniat el mateix. Havia sigut realitat el somni? Estaven donant-li voltes al misteri quan un home es va acostar. El van reconéixer: era l´home de la presó en que havien tancat a Julia i Jordi!
  • Gràcies per derrotar al rei- li va dir a Jordi amb una gran sonrisa.


martes, 18 de marzo de 2014

Circuitos eléctricos

http://e-ducativa.catedu.es/22001243/aula/archivos/repositorio//250/278/html/electricidad/contenido/3_ID/index.html

http://proyectos.cnice.mec.es/arquimedes/alumnosp.php?ciclo_id=1&familia_id=5&modulo_id=17&unidad_id=9
En aquesta de "Arquímedes" si cliqueu damunt de "Actividades" podeu practicar.

http://atenex2.educarex.es/ficheros_atenex/bancorecursos/19255/contenido/index.html

sábado, 15 de marzo de 2014

Porcentajes


Clicad y jugad


Sistema mètric

Podeu repassar el proper control de matemàtiques en aquestes pàgines interactives:





viernes, 14 de marzo de 2014

"Les estreles del pop" per Oscar Olucha

Hi havia una vegada quatre adolescents: Calos, Logan, James i Kendall que eren amics i jugaven prou bé a hoquei. Cada un d´ells tenia un somni diferent: el de Carlos era ser un superheroi, el de Logan ser metge, el de Kendall ser jugador de hoquei i el de James ser una estrela del pop.

Un dia, per nadal, estaven veien la televisió quan...
-Vols ser una estrela de pop?- cridava l´anunci de la televisió
-Sí!!!-va exclamar James
-Avui pots cenvertir-te en una estrela del pop perquè Gustavo Rock, el gran compositor, està en la ciutat de Minnesota!!- continuà l´anunci.
James els va dir que ell volia anar
-Nosaltres no volem ser estreles de pop-li van respondre
-Per favor, jo sí que vull.

Els amics el van portar i finalment es van inscriure en les proves. Hi havia molta gent i al cap d´una llarga estona van començar a cridar-los.
Primer van cridar a Carlos. Carlos va cantar i li van dir que no valia però a ell li donava igual.Després va entrar Logan i es va repetir el resultat.
A continuació li tocava entrar a James i Kendall va entrar amb ell per veure com anaven los coses.
James va cantar i li van dir, com a Carlos i Logan, que no valia per a cantant. Aleshores Kendall es va enfadar. Tant que es va alçar, va pujar d´un bot a la taula i va tirar tot el que hi havia. Els van tirar fora i se´n van anar a casa de Kendall.

James plorava i els amics el consolaven dient-li que no es preocupara, que ja tindria una altra oportunitat. Així estaven quan va sonar el timbre i va anar a obrir la mare de Kendall. Era Gustavo Rock!
-Senyora, vull emportar-me al seu fill per a convertir-lo en una estrela de pop!

Kendall va dir que no, que ell no volia ser estrela de pop. Kendall va mirar als amics i en veure la cara de James li va dir a Gustavo
-Mmm... val, aniré amb tú però sols si els meus amics venen també.
-D´acord! Vos convertire en grup d´èxit!!!
    Així és com van náixer els famosísims BOYS CITY.

"El conte de Joan" per Fernando Aznar

Eren les nou de la nit del diumenge i Joan estava sopant amb els seus pares ja pensant en anar a dormir. I de sobte Joan va recordar que tenia que fer un conte per al dilluns.Es va preocupar molt però va dissimular i al acabar de sopar va anar tranquil.lament a la seua habitació per a fer el conte.
No se li ocurria res i tenia molta son, tanta que es va quedar dormit a taula.
Els seus pares passaren pel passadís i el van vore dormit van entrar per a despertar-lo i van vore que en la seua taula hi havia un foli on es llegia "Conte Vicent Marçà". Van comprendre que eixe conte era per al dilluns i aleshores el van despertar una mica enfadats.
Joan es va despertar. Volia seguir dormint però tenia que fer el conte perquè sinó la mestra s´enfadaria i li posaria una mala nota i damunt no podria guanyar el premi Vicent Marçà. L´altre any no havia guanyat el concurs i aquest any volia guanyar-lo.

Els seus pares li van dir que podien posar-li una noteta a la mestra dient que no s´havia recordat i si el podia fer per a un altre dia. Era una bona idea però Joan era molt responsable i va dir als seus pares que anava a fer el conte. Finalment es va posar a escriure...i el va acabar, encara que no va dormir en tota la nit.

Al dia següent no es trobava molt bé però ell volia anar a l´escola a entregar el conte.Es va preparar i va anar. Al arribar al col.legi es va trobar amb el seu amic Pere que estava molt content perquè deia que havia fet un conte xulíssim. Pere estava tant orgullós del seu conte que quan van arribar a classe va llegir el seu conte en veu alta. El conte era tant llarg que tots es van posar a riure menys Joan que el va consolar.


Al cap d´una estona la mestra va dir que li entregaren els contes i Joan tot nerviós el va entregar. La mestra també va comunicar que els resultats arribarien en una setmana.
La setmana anava passant i Joan estava cada vegada més impacient.Al fi va arribar el dia i al entrar en classe la mestra va dir qui era el guanyador. Va ser Xavi, un xiquet amb una gran imaginació. Joan es va quedar un poc desganat però també content perquè havia fet un gran conte.

Joan va seguir escrivint llibres fins que arribar a ser un famós escriptor.

I ací acaba una història imaginària pero...qui sap si un dia passarà de veritat.