martes, 27 de diciembre de 2011

LA CASA ENCANTADA

Carles, Jaume i Sara eren tres amics que solien anar a casa de Jaume a jugar. Des de l´habitació de Jaume miraven per la finestra cap a la casa del costat que era molt diferent perque tenia ulls, llengua, cor i boca.

L´amo de aquella casa era un vell de mal geni. Quan li xafaven la gespa eixia a furtar-los els joguets que podien haver al jardí: baló, tricicle, milotxa...

Una vesprada que estaven jugant a basquet, Carles va llançar la pilota a la gespa i Jaume va anar a replegar-la per lo qual va xafar la gespa. L´amo va eixir i va agafar a Jaume però com aquest era pesat l´amo va caure a terra i es va fer molt de mal. Van cridar a una ambulància que se´l va emportar a l´hospital.

Com que el amo no estava en la casa Jaume i els seus amics van aprofitar per a entrar en la casa.

Primer hi van veure una zona plena de joguets que formaven una cor que bategava, després Jaume va entropessar i va caure de nas a terra aleshores el ciment es va convertir en un gran esquelet. Els amics estaven espantats i van còrrer a fugir de la casa però per a eixir van tindre que passar per moltes habitacion terrorifiques en que tot es menejava.

Al remat van descobrir una escala xicoteta per on van poder fugir corrent. Quan ja estaven entrant sense alé a casa Jaume van veure que l´amo de la casa ja tornava de l´hospital.

Eixa nit Carles i Sara es van quedar a dormir a casa Jaume, estaven esgotats i van dormir moltes hores; quan es van despertar al dia següent la casa encantada havia desaparegut.

Autor: Sergi Burdeus Bernat

LA FONT QUE ENDEVINAVA EL FUTUR

Fa molt de temps en un poblet llunyà hi havia cinc xiquets que quedaven tots els dissabtes per jugar. Ells eren Pau, Miquel, Claudia, Lidia i Paula.

El dia cinc d´octubre van anar a passejar pel poble i van veure que dos joves estaven posant una font al mig d´un carrer

-Per què poseu aquesta font al mig del carrer?-els va peguntar Pau

-Perquè ho ha manat l´alcalde-respongueren els joves

El grup d´amics es va quedar mirant el que feien i quan van acabar d´instal.lar-la es van arrimar xerrant a la font

  • Mireu, tinc una moneda de Romania -exclamava en eixe moment Paula

  • Puc veure-la?-digué Miquel tot content

  • Paula li la va posar a la mà però a Lidia se li va acudir justament pegar-li una palmadeta per baix a la mà de Miquel. La moneda va eixir disparada fent un bot i va caure a la font. Aleshores es va formar una imatge de Miquel pero ja gran, era professor d´alumnes de sisé d´un col.legi. La imatge sols va durar tres minuts però els cinc amics estaren pasmats mirant-la.

En desaparèixer la imatge Claudia va dir que ella també volia saber el seu futur i va llaçar una moneda que portava a la font però no va eixir cap imatge aleshores li va demanar a Paula la seua moneda.

Quan la va llançar a la font va aparèixer Claudia com a secretaria d´unes grans oficines i Claudia es va posar tan contenta que botava d´alegria. Miquel i Lidia la van felicitar i en tres minuts la imatge va desaparèixer.

Tot i que tenien ganes de seguir s´havia fet tard així que acordaren que al següent dissabte ho contarien als pares i els farien anar a la font.

Així ho van fer i quan estaven reunits al voltant de la font i els ho van contar els pares es van riure perque no ho creien. Aleshores els xiquets els van dir que llançaren la moneda i ho veurien.

Al remat ho van fer i van anar formant- se imatges dels pares ja vellets. Ja no rien els pares sino els xiquets al veure les cares sorpreses dels seus pares.

Pares i xiquets van anar a dir-li al alcalde el que feia la font; no s´ho creia, pensava que era una broma però en baixar i llançar la moneda va comprobar que era ben cert.

Al dia següent l´alcalde va convocar a tots els habitants del poble, els va contar el que feia la font i com que aquell carrer no tenia nom els va proposar que l´anomenaren "Xiquets del futur" . Tots van acceptar la proposta i tots volien provar-la aixi que els xiquets van organitzar una llarga filera de veins per a que, amb la moneda, pugueren veure el seu futur.

Com que tots van veure un bon futur van tindre una gran alegría i van fer una gran festa .

Autora: Alba Museros Domenech

UNA NIT DE HALLOWEEN ESPECIAL




Una nit de Halloween una familia estava sopant i en acabar les xiquetes es van disfressar. Una es va disfressar de zombie, i l´altra de momia. Ja preparades per a una nit tan especial se´n van anar a cridar a les amigues però pel camí van veure una sombra negra passant per davant d´elles.

Com que estaven tan il.lusionades en lo bé que anaven a passar-ho no van fer massa cas i van continuar camí.

Una vegada es van juntar amb les amigues van anar a demanar per les cases caramels com era costum. Tota anava bé fins que van arribar a la porta d´una casa gran i ben estranya que no havien vist mai.








Decidides van trucar a la porta i la porta es va obrir apareixent una bruixa negra, una altra verda i encara una altra de color rosa.

  • Què voleu- van preguntar les bruixes

  • ca-ca-car-ra-me-mels- respongueren les xiquetes tremolat

  • Per què teniu por?

Les xiquetes no van contestar i aleshores les bruixes els van dir que passaren dins, que tenien molts caramels i altres llepolies.

Encara un poc asustades les xiquetes van entrar i van veure que era veritat, hi havia molts caramels, i galetes, i xuxes, i dolços ...

--Mengeu, mengeu el que vulgueu!- van dir les bruixes

Les xiquetes, passada la temor, es van fartar de menjar llepolia darrere llepolia. En acabar les bruixes els van preguntar si volien fer un passeig.

-On, quan i amb què?- va preguntar una de les xiquetes

-Pel cel, ara mateix i amb les graneres- respongué la bruixa verda

Molt sorpreses però encantades amb la idea les xiquetes van dir que si i en un tres i no res estaven muntades en les graneres volant tant alt com els avions. ¡Realment aquestes bruixes tan simpàtiques i generoses no eren roínes com les dels contes! Fins i tot van fer una paradeta damunt d´un avió que no anava massa depresa i van estar contant contes de pau .









Al cap d´una estona tornaren a muntar a les graneres i retornaren a casa de les bruixes on els van preguntar si podien fer magia.

-Es clar! Voleu veure?

-Siiiiiii- exclamaren totes alhora

Després de fer davant les xiquetes algun encanteri els van proposar fer una sopa de halloween

  • Quins són els ingredientes?- va preguntar una de les xiquetes

  • 2 gats negres, 1 ull de gallina, 15 peixos espasa, 4 xiquetes, 3 caques de vaca i 2 ales de pardal- van dir les bruixes

  • bluagggggggggggggg!!- digueren les xiquetes.

Aleshores van decidir més bé fer una coca de Halloween de maduixa i nata i els va eixir tant rebona que no van deixar ni una molleta.

S´havia fet tard i les xiquetes devien tornar a casa, es van despedir molt agraides a les bruixes i se´n van anar.

En arribar a casa els pares els van preguntar per què havien tardat tant i elles, que no volien dir el que havien estat fent els van contestar que s´havien entretingut jugant pel camí

I conte contat ja s´ha acabat.

Autora: Marta García Martínez

sábado, 24 de diciembre de 2011

L´ ESPILL DEL FUTUR

Fa molts anys Maria, una xiqueta que vivia en un poblet de pocs habitants, es va alçar molt alegre perque era el primer aniversari que la seua mare li deixava celebrar. Li feia molta il.lusió rebre regals.

--Filla meua, avui fas 10 anys i et tinc que regalar una cosa molt bonica que de segur t´agradara

--Gràcies, mami, on està Miguel? ..A eixit a comprar-te el regal Mentre Miguel, el seu cosí, va anar a una tenda molt estranya on hi havia coses rares. Hi va veure un espill preciós, meravellós...però es va quedar amb ganes de comprar-lo perque ell no tenia tants diners.





















Després de mirar una estona li va comprar a Maria una pulsereta blava perque savia que a ella li agradaven los joies

--Maria, Maria, tinc el regal!- va cridar Miguel en arribar a casa de Maria- crec que t´agradarà

--Què és? --Si t´ho dic ja no serà sorpresa. Obri´l i ho veuràs --Que guay! Va dir en obrir-lo Maria- és del meu color favorit. La vaig a guardar en la meua habitació per a quan siga tan major com tu i vaja de festa. Maria va marxar a la seua habitació i entrant es va quedar parada al veure damunt del seu llit un espill preciós.

-Miguel, Miguel, vine! - va cridar Maria. Mira quin espill més bonic..tu saps algo?

--Per què m´ho preguntes?

--Perque t´has quedat amb una cara molt rara en veure´l. --Tens raó, eixe espill l´he vist a la tenda i haguere volgut comprar-te´l però no hohe fet. --Saps? Quan l´he agafat he sentit una sensació molt estranya, era com si una formiga em recorreguera tot el cos- va dir Maria amb veu baixa. Miguel no va dir res i Maria digué.

-Vaig a portar-lo fora per a que les meues amigues el vegen

En eixir al saló les amigues que arribaven

-Mireu xiques, mireu és un espill preciós, veritat?

-Siiiiii-van dir en allargant la mà per tocar-lo

I de sobte Maria i les seues amigues es van trobar en un poble desert en mig d´ altes muntanyes i sense l´espill.

-Oh! açó deu haver passat per tocar l´espill totes alhora pensant el mateix- va dir Maria que era molt espavilada.

Totes van dir el que havien pensat en tocar-lo i Maria tenia raó: havien pensat el mateix.

Aleshores van pensar en provar de tornat a pensar el mateix alhora a veure què passava. Van acordar pensar en quan serien grans. I de sobte estaven a l´universitat ben contentes. Havien anat al futur!

Mentre, en el present, Miguel i la mare de Maria es van pegar un ensurt espantós . Van buscar a Maria i les seues amigues per tot arreu fins que en el parc van trobar l´espill a terra trencat.

--Hem d´anar a la tenda on vaig veure l´espill- va dir Miguel a sa tia.

--Va agafar amb molt de compte l´espill trencat i es van dirigir a la tenda --Hola, volem saber si vosté...- va començar a dir Miguel a la venedora --No cal que parles, sé que ha passat—digué la dona mirant l´espill trencat- sols tens que trobar la pulsereta que vas comprar i portar-me -la --D´acord La mare de Maria i Miguel van anar ràpidament a casa a buscar-la. Miguel recordava que Maria li havia dit que la guardaria en la habitació. Hi estava.

Amb ella van córrer a la tenda

-Tingue la pulsereta i deixe lliure a la meua filla i les amigues!-exclamà la mare

--Teniu que pensar en coses que la xiqueta haja fet

--Coses bones o males?
--Tres bones i cinc males. Però ho heu de pensar en menyns d´un minut. Si ho aconseguiu Maria i les seues amigues tornaran
--D´acord

Ho van fer i Maria i les seues amigues aparegueren inmediatament. Aleshores la venedora de l´estranya tenda els va explicar que totes dues coses: l´espill i la pulsera tenien poders màgics i que per aixó havent-se trencat l´espill va demanar la pulsera.

-Quede-se-la vosté la pulsereta!- digué la mare de Maria -i no la venga a cap persona per a que no passen els ensurts que hem passat nosaltres.

Autora: Elena Mudarra Torres

LA PASSIÓ PER LES MOTOS I LES NAUS

Hi havia una vegada un xiquet anomenat Rodolf Rodriguez al que li apassionaven les motos. Va veure moltes carreres amb el seu pare encara que a este no li agradven molt. Rodolf sempre le preguntava a son pare

-Papa, papa, em compres una moto?

El pare li contestava

-eres molt petit, tens 10 anys

Després de les carreres sempre es ficava molt pesat

Als 17 anys Rodolf va treballar amb motos. Un dia anaven a donar-li un lloc nou i ell estava molt emocionat però sense voler va trencar la moto més cara i el van acomiadar del treball.

Ell es va deprimir molt perquè havia estat a punt de fer realitat el seu somni: ser motorista.










En el temps va dedicidir que com li agradaven les naus provaria si l´eligien per anar a la lluna.

Hi havia una prova d´anar a fosques i en eixa es va ficar en un lloc del coet amb tot l´equipament. Quan va escoltar el compte enrere es va posar el traje d´astronauta però en despegar va nar contra la paret i tot volava. Un dels astronautes ho va veure i quasi el mata.

Ja calmats Rodolf va contar tot als astronautes que el van entendre.

Mentre la nau continuava viatge però va xocar contra un meteorit i va caure a un planeta desconegut.

Quan van baixar de la nau, per a la seua sorpresa, van poder respirar sense el casc. En llevar-se´l van sentir crits i sorolls de motos. Aleshores van seguir el sorolls fins arribar a un lloc on uns alienigenes muntaven en motos.

  • Hola, que podeu entendre´ns?

  • Si, nosaltres us coneixem a tots els d´altres planetes i coneixem tots el idiomes.

A Rodolf li van deixar una moto i tots van dir que era molt bó.

Quan al caps d´uns dies van poder arreglar la nau per tonar a la Terra es van despedir dels alienigenes i ells li van regalar la moto a Rodolf.

En tornar a la Terra Rodolf es va convertir en un gran i famós motorista amb una passió menys coneguda: la passió per les naus.

Autor : Nicolás Estévez


EL CASTELL EMBRUIXAT





Un dia Robert va obrir la bustia i va trobar una carta amb un segell molt estrany. Era escocés.

La va llegir i va saber que era d´un advocat que li comunicava la mort del seu oncle Ungur i que devia anar a Escòcia per un assumpte important.


A l´aeroport l´esperava l´advocat. Van anar a l´enterrament i després es van dirigir al castell de l´oncle on li van comunicar que li havia deixat en herència el castell.

Robert va decidir quedar-se un temps al castell i al tercer dia van començar a pasar coses estranyes: s´obrien i tancaven les portes i finestres, caien coberts, gots i plats sense que cap persona els tocara...i el pitjor de tot ...una veu que escoltava de quan en quan

-Jo em volia quedarrrrrrrrr...!

Una nit, en sentir-la, Robert va preguntar

-Qui eres?

-Sóc l´oncle Ungur i no volia anar-me´n

  • No entenc què vols dir-va dir Robert

  • No et quedes al castell o moriràs com jo!

  • Vols dir que t´han matat?

  • Sí, el meu advocat


A la nit següent Robert va posar una trampa a l´advocat. Va posar roba dins del llit simulant el seu cos i es va amagar a l´armari.


Al cap d´una estona va entrar l´advocat a l´habitació, va agafar el coixí i va intentar ofegar al que pensava era Robert dormit. Aleshores Robert el va enxampar i va cridar a la policia.

En arribar els agents els va contar el que havia passat, van detindre a l´advocat i el van tancar a la presó.


Tot resolt Robert es va quedar amb el castell i mai més va escoltar la veu de l´oncle Ungur.


Autor: Salvador Clemente López

ELS GERMANS ELEMENTS








Hi havia una vegada dos germans, un era roig i llançava foc per la boca i un altre era blau i llançava gel. Un dia es van tornar enemics i es van separar governant cadascun d´ells un territori diferent on tots feien el mateix tipus de llançament: Rojolis era dels que controlaven el foc i Gelòpolis dels del gel. En cadascun d´aquest territotis estava present per tot arreu el foc o el gel: arbres, cases, carrers...eren de l´element corresponent.

CAPITOL 1 El primer enfrontament

Un dia els rojos, jugant, van passar sense adonar-se al territori blau i en vore´ls els blaus els van enxampar i els van portar davant del rei blau. Aquest els va lliberar amb l´advertència de que si tornaven a passar al seu territoti els matarien.

Com que al cap d´un temps va tornar a passar el rei roig i el rei blau es van barallar. Va guanyar el blau i el roig va dir:

  • has guanyat aquest combat però no la guerra.

Els blaus van celebrar ballant contents tota la nit mentre el rojos van passar tota la nit pensant com vèncer-los.

CAPITOL 2- Segon enfrontament i últim

Al dia següent es van barallar una altra vegada i aquesta va resultar en empat (pot- ser perque els blaus estaven cansats de la nit de festa). Aleshores van parlar els dos germans, el rei balu i el rei roig i van decidir que ja hi havia prou, que no tenien perquè enfadar-se per ser diferents. La seua reconciliació va fer que rojos i blaus començaren a fer-se amics i a treballar tots junts.

Autor: Raúl Rey

EL IAIO, LA IAIA I EL GALL PONEDOR

Una vegada hi havia un iaio i una iaia que tenien una gallina i un gall. La gallina ponia ous per a la iaia però no per al iaio per aixó aquest un dia es va enfadar tant que va descarregar la rabia en el gall i li va pegar fins que el gall va poder saltar la paret que separava el bosc de la casa.

Una vegada dins del bosc el gall es va trobar un llop, asustat va fugir fins una casa al mig del bosc i es va amagar al forn. Famolen el llop se´n va anar al riu on va veure un carro tirat per un cavall. Portava una gran càrrega de peixos.

El llop tenia tanta fam que va atacar el carro, el cavall es va espantar, el carro va tombar i van caure els peixos. El llop es va fartar de menjar-ne.

Mentre el gall va seguir caminant pel bosc fins que asustat, cansat i famolenc va tornar a casa i ¡oh, que cosa més rara! Va pondre ous per al iaio que així el va deixar quedar-se.

Finalment van fer un concurs el iaio i la iaia i el va guanyar el aiao. Que estrany el gall ponedor!

Autor: Daniel Laes

viernes, 23 de diciembre de 2011

MÉS QUE AMICS, UN GRUP

Hi havia una vegada uns amics que estiuejaven a la platja. Eren Maria, Miguel, Carla, Clara, Laia , Albert, Ferran i Xavier.







Un dia Carla els va preguntar:

--Voleu que fem una excursió?- la seua veu indicava la seua il.lusió

--Siiiiiiiii!- van exclamar a la vegada els seus amic
Tots es van il.lusionar i esperaven contents el dia d´anar a "La cova de la Xurra". Era un cova no molt famosa perquè estava en el fons del bosc d´un poble deshabitat.

El dia de l´excursió tots van acudir ben equipats excepte Xavier que amb l´emoció i les preses s´havia oblidat la motxilla a casa així que va tindre que tonar a buscar-la i per aixó van eixir més tard.

En arribar al bosc el grup es va endinsar. Durant la marxa els dos més grans anaven al cap i a la cua del grup, Xavier anava davant, Miguel darrere i Carla portava el mapa.

Caminaven quan de sobte es va ficar tan fosc que van tindre que enecendre les llanternes. Clara, la més menuda es va asustar perquè, segons va dir, havia escoltat un soroll. També Laia, l´altra menuda, va dir asustada

--Jo també l´he sentit, Miguel

--No passa res, deu ser un animal- va dir Miguel. I tenia raó perquè de seguida van arribar al poble abandonat on van trobar un animal ferit. Maria, que portava la farmaciola va dir

--Jo el curaré

Només acabar de curar-lo l´animal es va alçar i va dir

--Moltes gràcies, senyoreta per haver-me ajudat

--De res- va dir Maria amb la boca oberta per la sorpresa
--Hola a tots! Sóc un gosseta abandonada pels seus amos. Em diuen Beti.

Els xiquets van anar presentant-se un darrere de l´altes encara sorpresos.

--Disculpa, Beti- va dir Albert- Tu saps on esta "La cova de la Xurra"? --Clar que si!- va dir entusiasmada- Jo visc allí
--Per favor, porta´ns, jo et portare als braços- va dir Ferran
--Està bé- digué Beti contenta de correspondre al xiquets


Al cap d´una estona de caminar hi van arribar i quan estaven observant els voltants de la cova va aparèixer un cervatell estrany i malvat que els va atacar. Va agafar a Clara, la més menuda que es va posar a cridar
--Ajudeu-me , per favor!!!
--Ja anem- van cridar tots a la vegada.


Miguel i Carla es van ocupar de distrarure al animal mentre que Maria, Albert i Laia el van atrapar. Xavier i Ferran en eixe moment van lliberar a Clara. El cervatell aleshores se´n va anar a tota velocitat.

Passat l´ensurt van descansar, van entrar a la cova i després van tornar a casa . Pel camí van estar xerrant que en aquella excursió s´havien adonat , sobre tot pel atac del cervatell,que eren més que amics, eren un grup.

Autora: Maria Maireles Porcar

MARIA I SONIA

Sonia era una xiqueta que des de menuda havia desitjat tindre un cavall però els seus pares no volien perque costava molts diners

Un dia Sonia va conèixer a una altra xiqueta molt amable i simpàtica que es deia Maria. Com que es van fer bones amigues Maria li va dir un dia

-Podriem fer una acampada en ma casa

-Està bé però primer tinc que preguntar als meus pares- respongué Sonia

Passada una estona Sonia, molt contenta ,va tornar a dir-li a Maria que els seus pares li havien donat permís. Així va ser com a la setmana seguent Sonia va anar a casa de Maria.

Maria, com haureu imaginat, vivia al camp i tenia molts animals: porcs, conills, gallines, galls i ...un cavall de nom Estel. Era un cavall molt jove, de color blanc amb taques marrons. Quan Maria el va veure va quedar encantada, el va acariciar i, animada per Maria, el va muntar i va passejar un poc amb ell.Estava emocionada, li pareixia un somni poder, encara que fora per poc de temps, muntar a cavall.

Quasi es feia de nit quan Sonia i Maria van deixar descansar al cavall i se´n van anar a muntar la tenda de campanya. Després sopàren amb els pares de Maria i aviat anaren a dormir.

A l´endemà després de desdejunar Sonia va insitir a Maria per anar a veure a Estel, hi van anar però...oh!!!! Estel no estava, s´havia escapat. El van buscar per tot arreu i al remat el van trobar al mig d´un prat amb una egua que pareixia no tinde amo. Sonia i Maria van agafar a Estel i van tornar cap a casa. A mig camí ens van adonar que l´egua les seguia i ho va fer fins arribar a la cuadra d´Estel. Aleshores la van agafar i van marxar al poble per intentar trobar els amos de l´egua. Van anar per totes les cases preguntant però ningú la coneixia així que van tornar a casa i aleshores se´ls va ocòrrer cridar al veterinari del poble. Ell la va examinar i va dir que estava embarassada i que eixa egua no tenia amo, que havia segut abandonada feia temps.

Maria i Sonia es van alegrar i ràpidament li van posar per nom Mandarina. Els pares de Maria van acceptar que l´egua es quedara amb el cavall.

Passats un dies Sonia va tindre que tornar a casa seua i ho va fer un poc trista perque li agradava molt estar amb els cavalls, però els seus pares la van deixar tornar moltes vegades a casa de Maria.

Van passar els mesos i `va nàixer el poltre de Mandarina. De seguida Maria va avisar a Sonia que va acudir tota emocionada. Era un poltre preciós d´un color marró clar quasi daurat. Sonia no es cansava de mirar-lo.

--Com has segut tan bona amiga aquest poltre serà per a tu però com no pots tenir-lo a casa teua el cuidaré jo.

--Gràcies !- va exclamar Sonia abraçant a Maria- Que et pareix si l´anomenem Or?
--Molt encertat! M´agrada.

Mandarina i Estel van tindre més poltres. Or es va fer un cavall molt gran i Sonia i Maria, sempre amigues, van gaudir d´ells durant molts anys.

Autora: Cristina Bou Trilles

UN JUGADOR AMB BONA PRECISSIÓ

Vet aqui que una vegada hi havia un xiquet , Ivan, que somniava en ser jugador professional de futbol. Paula era la seua veina i amiga.

Un dia com molts altres dies Paula va anar a casa de Ivan i ell li va proposar jugar a la play. Després de jugar una estona el pare d´Ivan va entrar a l´habitació

  • Ivan, prepara la maleta que tenim una sorpresa per a tu

Ivan va obeïr estranyat ajudat per Paula que va demanar acompanyar-lo. Quan van baixar es van trobar amb un munt de gent molt contenta que aplaudia. Paula i Ivan estaven bocabadats. Aleshores els pares d´Ivan li van dir que la sorpresa era que ell anva a jugar un gran partit de futbol.

Durant una setmana Ivan va estar entrenant cin hors al dia. Ell i els seus companys d´equip estaven una mica cansats. I va arribar el dia del gran partit, era contra un equip de xics més grans.

Començà el partit i un xic gran va marcar un gol. Ivan estava al banquet tot nerviós perque anaven perdent i perque ell no jugava.

A la segona part del partit Ivan va sortir al camp i li van traure targeta roja per una falta perillosa. Les coses pareixien posar-se mal per al seu equip així que Ivan es va espavilar i al remat va marcar primer un gol en que lograva l´empat i quan ja quasi acabava el partit un segon gol que els donava la victòria.

Tots contents ho van celebrar i Ivan estava feliç per haver realitzat el seu somni.

Autora: Lidia Museros Domenech


EL CIM DE LA MUNTANYA

Hi havia una muntanya molt alta en Anglaterra i un dia hi van arribar tres marcianets d´uns colors molt bonics. Un d´ells era roig , l´altre blau i el darrer, que era xica, era de color violeta. Els seus noms eren Tustús, Honkon i Ganga.



















Aquells marcianets que eren molt savis van visitar el poble que estava al cim de Maikesy que així es deia la muntanya. Un habitant li digué a Tustús

  • Who are Honkon and Ganga?

  • - Però que diu este borinot!-va exclamar Tustús

Ganga, que era la més sabuda dels tres li va dir al germà

-Tu! Tu eres el borinot! Però no veus que parla en anglés?

-ja que eres tan setciències, què significa?

Honkon contestà:

-Jo ho se!

-A veure, què significa?

-Que eres un borinot de primera classe!

-Un altre que està d´acord amb mi , significa: Qui són Honkon i Ganga?

-Són els meus germans- va dir Tistús mirant a aquell veï que li havia preguntat.

-En anglés es diu "They are my brothers- va dir Ganga

  • Com es diu "Com et dius?"- va preguntar ara Tustús a la seua germana

  • What´s your name ?- li respongué Ganga

Aleshores l´home que havia estat escoltant va dir:

-My name is Lisandro

I així van estar tot el matí xerrant com van poder. Per la nit van anar a casa Lisandro a sopar perquè Honkon que era molt llepol havia sentit que la dona de Lisandro havia preparat coquetes de poma molt bones.

Però quan van obrir la nevera buscant les coquetes ja no estàvem; decebuts se´n van anar a dormir a la seua nau.

Al dia següent els marcianets van trobar a Marina ,la dona de Lisandro que era d´origen espanyol, i li van dir

  • Anem a fer una fira al camp, vols vindre?

  • Val, però...què aneu a fer?

  • Paraetes, una xicoteta fira per als xiquets i un discurs.

  • I aixó, per què ho feu?-va preguntar Marina

  • Com acomiadament perquè ens anem a una altra ciutat.

I així va ser, a la vesprada van fer la fira i en arribar l´hora del discurs...

-Habitants de Maikesy, ens anem a una altra ciutat i encara que vosaltres parleu anglés i nosaltres valencià ens hem entés perque amb voluntat de comunicar-se les llengües no són obstacles. Ara ens despedim com amics.

  • On aneireu?- els van preguntar.

  • A Castelló, a l´Espanya.

I des d´aquell dia Tustús, Honkon i Ganga es troben a Penyagolosa.


Autora: Saray Traver Tena

C. P. Vicent Artero 6é B

LA NIT DE HALLOWEEN

Marc, Paula, Anna i els seus amics havien estat demanant caramels pel seu barri i ara, en arribar a casa, s´havien sentat a terra a repartir-se els caramels.

Després van tallar una carabassa cadascú i dins van ficar un ciri.

-Anem al bosc! - va proposar Marc


Quan van arribar al bosc van veure un gran forat en terra i Anna en tropessar va caure dins.

-Estàs bé?-li va preguntar Paula

-Sí, estic bé però em fa un poc de mal el cul
-No passa res, t´ajudarem a eixir- Va dir Marc


En eixir del forat...

-Gràcies per ajudar-me, sou els meus millors amics

Van seguien caminant com un kilòmetre i es van trobar un xiquet disfressat de carabassa

-On vas tot sol?- li van preguntar

-Es que m´he perdut
-Tranquil, nosaltres t´ajudarem a trobar als teus amics


Al cap d´una estona els van trobar i tots junts van tornar a casa

-Gràcies per ajudar-me a trobar als meus amics i per donar-me caramels

-No passa res, sempre que vulgues toca a la meua casa- va dir Marc

-Adèu i gràcies

Tots els xiquets van tornar a casa contents.

Autora Olaya Dembilio Villamañan

jueves, 22 de diciembre de 2011

22 de Desembre





Primer concurs de dibuix nadalenc


De la nostra classe la guanyadora ha sigut Cristina

ARBRE DE NADAL






domingo, 18 de diciembre de 2011

ENERGIES RENOVABLES: Visita al CPER
















Ahir vam anar a una excursió.El primer que vam fer va ser muntar-nos en l´autobus on vam cantar cançons fins que vam arribar al Centre i on ens estaven esperant un xic i una xica.
















Sisé A i sisé B no vam anar junts. 6 A va anar amb una monitora i nosaltres ens vam quedar amb Mónica. Vam entrar en una sala plena de cadires on hi havia per a cadascú una carpeta amb fulles dins i un boli. Mónica ens va explicar moltes coses sobre l´energia . Després ens va deixar veure un carregador solar de mòbil i un altre de piles. També ens feia preguntes sobre coses que eixien en una pantalla com ara la definició d´energia.
















En acabar vam esmorzar fora, en unes taules de fusta que hi havia al jardí. A continuació vam fer un concurs sobre uns panells que ensenyaven sobre les energies renovables.

















Es vam repartir en grups. Nosaltres (Angela, Olaya, Ester, José i jo) erem "la biomassa" ; vam agafar el qüestionari que hi havia a la carpeta per al concurs el qual consistia en respondre a les preguntes anant de panell en panell segons la pregunta. Quan un grup va acabar Mónica va dir que pararem. Nosaltres vam acabar però a Olaya encara li quedaven alguna pregunta per contestar. Ens vam tornar a seure a terra per a corregir. Nosaltres, la biomassa, vam tindre bé 9 respostes però les altres dues les haviem errat.







































Acabat el concurs Mónica ens va portar a veure les instal.lacions d´energies renovables que tenia el Centre. Vam veure una cuina solar que tenia placa solar i així podia calentar aigua i cuinar
















També ens va ensenyar el quartet d´energia geotèrmica on hi havia tuberies i una enorme bateria on es guardava l´energia acumulada
















un mini aerogenerador





















un pal per a carregar bateries de cotxe elèctric, un col.lector solar i panells fotovoltaics
















Acabat el recorregut vam tornar a les taules on haviem esmorzat i on el monitor havia deixat unes caixes amb joguets que funcionaven amb l´ajuda d´energies renovables. A mi no em va agradar molt perque com que no feia sol la majoria no van funcionar; en la nostra taula sols es movia un perque eixe es movia amb el vent i un altre, un carret, movia un poc les cadenes.

De camí cap a la sala d´experiments Mónica ens va senyalar una farola alimentada per la llum solar i la mini-plantació de biomassa (canya de sucre per eixemple)





































Ja en el taller el rpimer experiment era per a comprovar l´energia hidràulica: la força de l´aigua de l´aixeta movia una especie mena de ventilador (turbina) i aleshores, conectant uns cables, van veure com produïa electricitat
















El segon experiment consistia en posar tres bombetes diferents (incandescent, de baix consum i de led) en un flexo i mesurar la potència i la lluminositat de les tres per a comparar-les i comprovar que gastant menys energia tenim igual bons resultats.
































Acabats els experiments vam omplir una equesta de com ho haviem passat i també vam valorar del 0 al 10 la visita. Jo vaig posar un 9 perque els joguets no havien funcionat. Després ens van posar dues pel.lícules curtetes d´animació on resumien com els humans solem malgastar l´energia i com devem fer-ho i una altra on es plantejava un pregunta molt raonable: la Terra es pot salvar?

El text és d´Elena Mudarra, excepte alguna frase treta de la redacció d´algun altre alumne per cobrir tot el realitzat.