Al.literació i ànàfora

La repetició voluntària de sons  per produir un efecte determinat rep el nom d’al·literació. En el següent poema, la repetició de sons evoca el soroll dels esclops repicant a terra.

Cançó d’esclops

Els esclops de la Dolors

ja galopen per la Plana

des d’Orís fins a Centelles,

amb el tripi-tripi-trap.

De matí de matinet

ja travessen la contrada

despertant la gent dels masos

amb el tripi-tripi-trap.

MIQUEL DESCLOT

  

Teresa ha fet aquesta a l´aula:

La casa passa sa sosa vida en una pansa

Si la repetició no és d’un so, sinó del mot que encapçala una sèrie de versos i que provoca un paral·lelisme a les frases, rep el nom d’anàfora.

Pas de dansa

Tinc el capvespre i tinc paraules dures,

com absència, fosca, solitud.

Tinc paraules urgents: neguit, camí,

i una blanca sentor de margarides.

Tinc papallones, cargols marins

i records esfullats, melangiosos.

Tinc una boira fina al fons dels ulls

i les mans tremoloses. Tinc silencis

i paravents i un balancí de boga.

Tinc una cigarreta que es consum

i un fosc desig de viure. Tinc paraules

balderes i tinc dies de paper

sense cap mot escrit i tinc misteris

indesxifrables. Tinc un gust d’arrels

a dins la boca, i a les mans, ortigues.

I tinc la mort que em mira fit a fit

onsevulla que giri la mirada.

              MIQUEL MARTÍ I POL, Amb vidres a la sang