Aquest és el conte amb el qual Pau ha guanyat el premi Vicent Marçà 2015
"Des
de xicotet la meua gran afició ha sigut el tabal, i acó gràcies al meu iaio
Agustí.
Recorde
que s´assentava en el seu sofà de color
verd fosc, agafava les baquetes i començava a tocar. Jo em posava davant d´ell
i quan em deie tocavem a la vegada, o jo sol. Era increible! Quina sensació!
Tota
la setmana estava esperant que arribara el dia d´anar a sa casa i pensava:
-Que bé! Em deixarà tocar el seu tabal!
L´avi
sempre es dirigia lentament cap a l´armari de l´entrada on guardava els tabals
i agafava el seu preferit. Aleshores es sentia la veu de la iaia Isabel que
deia:
-Poseu un drap sobre el tabal i així no
fareu tant de soroll que em posareu el cap com un tabal.
-Mai millor dit-contestava el iaio
-Je,je,je-reia jo
El
temps em passava molt ràpid, em quedava amb la boca oberta mirant com tocava i
de sobte deia:
-Ara, Pau, segueix-me
Jo
em ficava molt content, intentava seguir-lo i moltes vegades no portava el
ritme però el iaio sempre tenia un somriure.
El
meu iaio encara que estava malalt quan tocava el tabal amb mi pareixia que no
li passara res. I sempre deia als demés:
-Aquest xiquet i el tabal m´han donat
la vida!
Jo
no entenia aquesta frase però sonava bé, a més la deia amb molt de sentiment,
quasi li queien les llàgrimes.
Un
dia, quan vaig arribar m´estava esperant a la porta i al vore´m va exclamar:
-Hui
és un gran dia! Aquest tabal que vull molt és per a tú.
Tot
seguit vam anar caminant els dos pel carrer tocant la marxa de festa fins al
bosc del poble. Ens vam sentar en un lloc especial per als dos "el nostre
refugi secret". Allí em va dir:
-Aquest tabal és màgic i la màgia arribarà
on arribe la seua música. Recorda-ho sempre, Pau
A
partir d´eixe moment jo estava com si m´haguera tocat la loteria i de content
que estava no parava de contar-li a tot el món:
-Tinc un tabal! El meu propi tabal! És
el meu tabal!
Però
a la vegada estava preocupat perquè com m´havia dit que tenia màgia..."I
si ara desapareix el tabal?"-vaig pensar.
Un
dia va arribar a classe un xiquet nou. Es deia Guillem i portava ulleres com jo
però no deia res, estava sempre seriós i sol.
A
la sortida de l´escola vaig vore que s´assentava en un banquet del parc i em
vaig apropar a ell. Vaig traure el tabal de la funda i vaig començar a tocar
una cançó. Quan vaig acabar la peça Guillem va dir:
-Ara ja estic content.No vull estar
sol. Vols ser el meu amic?-em va preguntar.
-Sí que vull i si vols t´ensenyaré a
tocar el tabal-li vaig respondre ràpidament
Després
d´acó i en altres moments vaig comprendre que la música del tabal feia que la
gent estiguera contenta, que se li passara la tristor. A partir d´aquell moment
quan jo estava trist, enfadat...anava al refugi secret, començava a tocar el
tabal i em sentia molt millor."
No hay comentarios:
Publicar un comentario