XII Premi Vicent Marçà de narrativa escolar

El dimarts,6 de juny, la vostra companya Judit Tena Barreda va assistir emocionada a la gala de lliurament dels premis.

A la gala va haver-hi discursos, actuacions i l´entrega dels premis. 

Enhorabona, Judit, i que mai perdes el gust per comptar històries!!!

El conte de Judit 

DIARI D'UN XIQUET DE 1968

Mon pare sempre em comptava una història de quan ell era menut i anava a escola. Aquesta és la història.

El meu pare anava a una escola rural, no a una com les que ara coneixem. A l´escola anaven tots els xiquets que vivien als masos dels voltants i com que no hi havia cotxes els xiquets tenien que anar caminant.

Mon pare s´alçava de bon matí, es llavava la cara amb aigua fresca i la meua avia Julia li preparava l´entrepà. Ell es posava la motxil.la a l´esquena i se´n anava cap a l´escola que estava a dos km del mas. De camí es juntava amb tres xiquets més i tots junts continuaven caminant fins l´escola.

A l´escola sols hi havia un mestre per a tots els xiquets de cinc a catorze anys.

A  mitjan matí eixien pels voltants a menjar-se l´entrepà i també a jugar.

A migdia acabaven les classes i cada xiquet emprenia el camí de tornada a casa per a dinar amb les seues families.

Després de dinar  el meu pare ajudava al meu avi Eliseo a guardar la rabera d´ovelles.

Mon pare em compte la sort que va tindre un any després perquè a Benassal van construir l´Escola-llar per a tots els xiquets de les escoles rurals dels voltants: Ares, Culla, masos... A partir d´eixe moment els pares portaven el dilluns als xiquets que es quedaven en l´Escola-llar fins al divendres i ja no tenien que caminar tant ni patir fred a l´hivern per anar a escola.

Mon pare diu que trovava molt a faltar als seus pares perquè en tota la setmana no els veia però després es va acostumar perquè els xiquets i els mestres que els cuidaven formaven una gran familia; de fet tots els anys els companys i els mestres de mon pare es reunixen una vegada a l´any per a recordar els bons i bonics temps passats junts.

 (la fletxa senyala a Judit)

Les fotos de la gala les podeu veure en la pàgina  https://www.vivecastellon.com/noticiario/fotos-25343/2/

Felicitacions, Judit!

Judit Tena Barreda ha guanyat de la nostra classe el premi de narrativa escolar Vicent Marçà amb el seu conte "Diari d´un xiquet de 1968". El podreu llegir quan el publicaran en un llibre després de l´entrega de premis al maig.

Enhorabona, Judit!!!

 

EL TABAL MÀGIC per Pau Farràn Bonet

Aquest és el conte amb el qual Pau ha guanyat el premi Vicent Marçà 2015

"Des de xicotet la meua gran afició ha sigut el tabal, i acó gràcies al meu iaio Agustí.

Recorde que s´assentava en el seu sofà  de color verd fosc, agafava les baquetes i començava a tocar. Jo em posava davant d´ell i quan em deie tocavem a la vegada, o jo sol. Era increible! Quina sensació!

Tota la setmana estava esperant que arribara el dia d´anar a sa casa i pensava:

      -Que bé! Em deixarà tocar el seu tabal!

L´avi sempre es dirigia lentament cap a l´armari de l´entrada on guardava els tabals i agafava el seu preferit. Aleshores es sentia la veu de la iaia Isabel que deia:

       -Poseu un drap sobre el tabal i així no fareu tant de soroll que em posareu el cap com un tabal.

       -Mai millor dit-contestava el iaio

      -Je,je,je-reia jo

El temps em passava molt ràpid, em quedava amb la boca oberta mirant com tocava i de sobte deia:

         -Ara, Pau, segueix-me

Jo em ficava molt content, intentava seguir-lo i moltes vegades no portava el ritme però el iaio sempre tenia un somriure.

El meu iaio encara que estava malalt quan tocava el tabal amb mi pareixia que no li passara res. I sempre deia als demés:

        -Aquest xiquet i el tabal m´han donat la vida!

Jo no entenia aquesta frase però sonava bé, a més la deia amb molt de sentiment, quasi li queien les llàgrimes.

Un dia, quan vaig arribar m´estava esperant a la porta i al vore´m va exclamar:

-Hui és un gran dia! Aquest tabal que vull molt és per a tú.

Tot seguit vam anar caminant els dos pel carrer tocant la marxa de festa fins al bosc del poble. Ens vam sentar en un lloc especial per als dos "el nostre refugi secret". Allí em va dir:

       -Aquest tabal és màgic i la màgia arribarà on arribe la seua música. Recorda-ho sempre, Pau

A partir d´eixe moment jo estava com si m´haguera tocat la loteria i de content que estava no parava de contar-li a tot el món:

       -Tinc un tabal! El meu propi tabal! És el meu tabal!

Però a la vegada estava preocupat perquè com m´havia dit que tenia màgia..."I si ara desapareix el tabal?"-vaig pensar.

Un dia va arribar a classe un xiquet nou. Es deia Guillem i portava ulleres com jo però no deia res, estava sempre seriós i sol.

A la sortida de l´escola vaig vore que s´assentava en un banquet del parc i em vaig apropar a ell. Vaig traure el tabal de la funda i vaig començar a tocar una cançó. Quan vaig acabar la peça Guillem va dir:

          -Ara ja estic content.No vull estar sol. Vols ser el meu amic?-em va preguntar.

         -Sí que vull i si vols t´ensenyaré a tocar el tabal-li vaig respondre ràpidament

Després d´acó i en altres moments vaig comprendre que la música del tabal feia que la gent estiguera contenta, que se li passara la tristor. A partir d´aquell moment quan jo estava trist, enfadat...anava al refugi secret, començava a tocar el tabal i em sentia molt millor."

Gala de lliurament del X Premi Vicent Marçà

El dimecres 27 de maig va tindre lloc la Gala de lliurament del Premi Vicent Marçà al Teatre Principal de Castelló. Pau Farràn Bonet va ser guanyador pel seu conte "El tabal màgic", una preciosa història nascuda de la seua vivència personal.

Unes quantes fotos per al record d´un dia molt especial per a Pau i els que l´estimem.

Juanjo Trilles fent un dels diversos parlaments

Espectacle

Pau amb el diploma i els regals

Fran i Pau, guanyadors pel Vicent Artero

Ahir Pau, a l´aula, ens va contar com havia sigut la gala i com es va sentir. Després ens ha llegit el seu conte.

  

Felicitacions , Pau!

Premi Narrativa Escolar Vicent Marçà 2015

Pau Farrán Bonet ha sigut premiat per la Comissió Cívica Vicent Marçà pel seu conte: "El tabal màgic" que publicarem en aquest blog després de la seua publicació en el llibre recull de l´editorial Bromera.

 Felicitacions, Pau!!!

PREMIS VICENT MARÇÀ 2013: "Un somni fet realitat" per Fernando Aznar

Aquest és el conte de Fernando guardonat aquest curs. Ara ja el podem publicar al blog.

UN SOMNI FET REALITAT

Era una abelleta que l´havien nombrat reina feia una setmana.

Des que era reina tot li eixia bé: feia molts amics, el pol.len el trobava al seu punt, no es moria cap dels seus fills...fins que un dia es va posar a ploure molt, totes les abelles s´estaven morint; cap es salvava i ella es va pegar un colp i es va quedar inconscient.

Quan va despertar tot estava bé, totes les abelles estaven vives i tot el paisatge estava com sempre. Per aixó es va adonar que havia tingut un somni perquè en realitat ella era una abella molt treballadora però amb poques amigues.

La nostra abelleta, Xipi, era molt llesta i sabia mirar si anava a fer mal temps. Un dia va veure que anava a passar un huracà per alli i va anar a avisar les altres abelles però elles no la creien i no li van fer cas.

Aquella nit ella, a soles, va construir un refugi per a tots, per a salvar-se de l´huracà i va gravar com el construia per a que la cregueren les altres abelles quan ella diguera que l´havia construit. Va fer un gran treball, va quedar perfecte.

Al dia següent es va posar a fer molt de vent

-Un huracà, un huracà!- cridaven les abelles

Sí, així era, com havia previst Xipi

-Jo he fet un refugi per a tots- va dir Xipi

-Sí, ja, aixó no s´ho creu ningu- contestaren les abelles

Peró Xipi va insistir

-Va, de veritat,segiu-me!

Les abelles com no tenien altra opció front a l´huracà la van seguir i quan van veure el refugi van exclamar

.-Què xulo!

-A que sí? I le fet tota sola- va dir satisfeta Xipi

-Peró com sabem que has sigut tu?-li van preguntar

-Està tot gravat amb aquesta càmera de video-va contestar Xipi-.Voleu veure el video?

-Sí, volem, volem veure´l- contestaren les abelles a cor

Les abelles el van veure i llavors es van convéncer que era veritat. Van entrar al refugi totes les abelles i així no van morir.

Una setmana després van nombrar reina a Xipi pel que havia fet.

Al dia següent es va posar a ploure i les abelles anaven morint una a una; Xipi no podia fer res però de sobte va recordar que feia un temps havia somniat amb el que estava passant i segons el somni ella es pegava un colp i quedava inconscient.

Xipi anava volant quan es va trobar un arbre gegant, el vent la va espentar cap a l´arbre però ella va esquivar el colp.

Com Xipi no va morir va poder salvar a les demés abelles i tot va tornar a la normalitat.