EL XIQUET QUE VOLIA SER PRESIDENT per Fernando Aznar

Hi havia una vegada un xiquet que volia ser president. Es deia Joan i era un xiquet molt honest, llest, responsable... però hi havia alguna cosa  que li fallava: no tenia amics. Tots els companys de classe es reien d´ell ja que l´esport no era el seu punt fort.

Ell es volia canviar de col.legi però els seus pares no podien perquè estaven malament de diners a causa de la crisi; a més tots els col.legis de la ciutat eren privats. Per aixó ell volia ser president.

Un dia Joan va demanar als pares anar a veure un discurs que feia Rajoy i els pares li van dir que no però quan es van enterar que era gratis van canviar d´idea.

Van anar a veure a Mariano Rajoy i Joan quan va escoltar la paraula "recortes" va saltar davant de Mariano Rajoy i li va dir que ja estava fart dels "recortes". Tots es van posar a aplaudir.

El rei que estava veient el discurs per la tele es va emocionar molt al escoltar aixó i va cridar de seguida a l´Ajuntament de Madrid per a dir que hi havia un nou ministre que es deia Joan i tenia uns deu anys. El nom el sabia perquè a la seua samarreta estava escrit el nom JOAN.

I així va començar la carrera de Joan com a polític. Tots els dimecres es perdia les classes perquè tenia reunió de ministres. A l´escola ara tots el respectaven però com li pagaven bastants diners igualment es va canviar de col.legi. Al nou col.legi s´ho passava molt millor ja que tots eres llestos.

Al cap d´uns anys el van nombrar representant del PSOE i a les eleccions va guanyar aquest partit i es va convertir en el nou president d´Espanya. Quan es va enterar que era el nou president es va posar a plorar d´emoció i va dir per televisió que moltes gràcies,en canvi Rajoy va dir a la gent que eren uns miserables perquè preferien a un enanet que a ell. A les notícies només es parlava d´aixó i molta gent va confirmar que mai votaria a Rajoy.

Pareixia mentida, en uns mesos va alçar al pais, ja no quedava ningú a l´atur ja que amb uns diners seus va construir més edificis de treball.

Era increible! Amb sols quinze anys ja havia guanyat dos premis "Nobel de la Pau" i era la huitena persona més rica del món. Ho tenia tot menys amics. Havia dit en bastants discursos que se sentia un poc sol i que necessitava un amic almenys al PSOE perquè fora delegat. Va aconseguir que el seu amic Lluís estiguera al PSOE però no com a delegat. "Val més aixó que res" va dir al escoltar la notícia.

El seu gran amic Lluís i ell van seguir junts fins als seixanta anys quan es van separar els seus camins encara que una vegada al mes quedaven per a dinar i contar-se el que havien fet en eixe temps.