L´anell

-Vinc mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res bé, que sóc maldestre i bastant ximple. Com puc millorar? Què puc fer perquè em valorin més?

El mestre sense mirar-lo, li va dir:

- Ho sento noi, no puc ajudar-te! He de resoldre primer el meu propi problema. Potser després ...

I fent una pausa va afegir:

-Si volguessis ajudar-me tu a mi, jo podria resoldre aquest problema amb més rapidesa i després potser et pugui ajudar.

-E ... encantat, mestre -va titubejar el jove-, però va sentir que una altra vegada era desvalorat, i les seves necessitats postergades.

-Bé -va assentir el mestre.

Es va treure un anell que portava al dit petit i, donant-li al noi, 

 va afegir:

-Pren el cavall que està allà fora i cavalca fins al mercat. He de vendre aquest anell perquè he de pagar un deute. Cal que obtinguis per ell la major suma possible, però no acceptis menys d'una moneda d'or. Vés i torna amb aquesta moneda el més ràpid possible.

El jove va prendre l'anell i va marxar.

Tot just va arribar va començar a oferir l'anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès, fins que el jove deia el que pretenia per l'anell. Quan el jove mencionava la moneda d'or, alguns reien, altres li giraven la cara i només un vellet va ser tan amable com per prendre la molèstia d'explicar-li que una moneda d'or era molt valuosa per a lliurar a canvi d'un anell. En afany d'ajudar, algú li va oferir una moneda de plata i un trasto de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d'una moneda d'or i va rebutjar l'oferta.

Després d'oferir la seva joia a tota persona que es creuava en el mercat –més de cent persones- i abatut pel seu fracàs, va muntar el seu cavall i va tornar.

Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d'or! Podria llavors haver lliurat ell mateix al mestre per alliberar-lo de la seva preocupació i rebre llavors el seu consell i ajuda.

Va entrar a l'habitació.

-Mestre -va dir-, ho sento, no es pot aconseguir el que em vas demanar. Potser podria aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del vertader valor de l'anell.

- Què important el que vas dir, jove amic! -va contestar somrient el mestre-. Hem de saber primer el vertader valor de l'anell. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell per saber-ho? Digues-li que voldries vendre l'anell i pregunta-li quant et dóna per ell. Però no importa el que ofereixi, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell.
El jove va tornar a cavalcar.

El joier va examinar l'anell a la llum del llum d'oli amb la seva lupa, el va pesar 

 i després li va dir:

-Digues al mestre, noi, que si el vol vendre ja, no puc donar-li més que 58 monedes d'or pel seu anell.

- 58 monedes! -Va exclamar el jove.

-Sí -va replicar el joier-. Jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop de 70 monedes, però no sé... si la venda és urgent...

 El jove va córrer emocionat a la casa del mestre a explicar-li el succeït.
-Seu -va dir el mestre després d'escoltar-. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I com a tal, només pot avaluar veritablement un expert. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?

I dient això, va tornar a posar-se l'anell al dit petit.