En un bosc no molt llunyà hi havia un avet solitari i fins i tot una mica trist. Estava envoltat per uns grans pins, alts i frondosos, plens de pinyes i molt vistosos, i aquest era principalment el motiu de la seua tristesa. Se sentia molt diferent a la resta dels arbres.
Els pins no comprenien la tristor de l´avet
-Però...què et passa? Creus que vore´t tan diferent a nosaltres t´ha de fer sentir malament?
-Cadascú és com és- li va dir un altre pi.
Però el nostre amic avet no ho acceptava, no podia o no volia entendre que l´aspecte no és tant important, que alló que importa és estimar-se a un mateix, siguis com siguis.
Un dia van sentir un gran soroll; eren uns homes amb màquines molt grans i sorolloses que anaven i tornaven pel bosc: estaven construint una casa.
Quan va estar acabada una familia la va habitar. Van passar els mesos i va arribar Nadal, aleshores la familia va pensar en aquell avet tan bonic i el pare va sortir a tallar l´avet.
-No, no Espera!- va sentir que deia algú.
L´home buscava qui parlava però sols va vore un ocell
-Sí, sóc jo qui et parla. En compte de tallar l´avet per què no el decores ací mateix? Si el talles deixara de viure mentre que si no el talles tots podem gaudir d´ell i del Nadal.
L´home s´ho va pensar i no el va tallar. Es va adonar del que havia estat a punt de fer i va comprendre que el lloc de l´avet era el bosc.
L´arbre es va sentir molt orgullós de ser un avet perquè gràcies a la seua forma podia ser un gran arbre de Nadal. A la fí va comprendre que el més important era acceptar-se i estimar-se tal i com ets, sense comparar-se en ningú. Cadascú és únic i especial.
No hay comentarios:
Publicar un comentario